crodenas escribió: ↑Sab 21 Oct 2023 11:11
Hola Sebastián Cabot! Muchas gracias por la bienvenida al foro.
Siento mucho lo del capitán Font, pero quizá si me puedas ayudar tú: ¿creo que tenías el informe de la ELCANO? Si es así, ¿me lo podrías pasar?
A ver, he pegado un pequeño repaso de búsqueda del informe de autos, que se que lo tengo junto una copia del articulo de R, Glez Echegaray, RGM de abril del 74, pero diez años, un cambio de ordenata y un traslado no ayudan. Supongo que algún día aparecerá.
Lo siento.
saludos
cabot
crodenas escribió: ↑Jue 26 Oct 2023 11:55
Muchas gracias, vivo en Alicante... si quieres te ayudo a buscar!!
Gracias, pero para buscar no necesito ayuda, necesito encontrar el archivo en el ordenata.
Pero cuando quieras nos podemos tomar unas birras.
Buen finde
cabot
Un testimonio muy interesante que he encontrado, lo mismo lo conoces, lo pongo para los que no lo conozcan.
Francisco Lleal i Bacàs, era el primer oficial del CASTILLO MONTEALEGRE en 1943, y sobrevivió al naufragio, esta es la historia contada por su hijo Francesc Lleal Galceran, Capitán de la Marina Mercante.
Esta en catalán, si no lo entendéis, usar el traductor.
El dia 8 d’abril de 1943, el vaixell navegava per la costa de l’Àfrica Occidental, en la ruta de tornada amb destinació a València. Era el segon viatge que feia a Guinea, i portava un carregament complet de troncs grossos de fusta tropical, que omplien les bodegues i la coberta. Havien embarcat aquesta càrrega a diversos ports del continent africà: Bata, Rio Benito, Etembue, Cabo San Juan, Melancha i Kogo.
Aquest vaixell, quan va sortir de la drassana, comptava amb tots els automatismes i avenços de l’època, però després de ser capturat i del temps que havia estat a càrrec de l’ENE s’havia anat degradant i, fins i tot, en aquest viatge de tornada, navegaven governant-lo amb el timó de mà de la popa, ja que el mecanisme del timó del pont estava avariat. Un vaixell en plena càrrega, governat a mà per dos homes al timó de popa, maniobra amb molta dificultat, i la nau va fent ziga-zagues a banda i banda.
Aquell dia, el 8 d’abril de 1943, el CASTILLO MONTEALEGRE navegava a més de 100 milles de la costa de la Guinea Francesa, com si fes navegació antisubmarina. A la popa es podia divisar un tendal que protegia els dos timoners, el qual podia ser perfectament la lona que tapava el canó de popa dels mercants artillats. Per altra banda, les característiques de la nau, tres bodegues a proa del pont i dues al darrera, li donaven la silueta dels vaixells “libertys” dels aliats. Això és el que veié pel periscopi el comandant Horst von Schroeter, del submarí alemany U-123; el qual, malgrat observar les banderes espanyoles pintades a les aletes i a les amures, degué suposar que es tractava d’un dels molts estratagemes usats pels aliats per escapolir-se dels submarins enemics.
Era el migdia, i a l’aleró del CASTILLO MONTRALEGRE hi havia dos oficials amb el sextant a la mà per tal de prendre la meridiana del sol. Tot d’una, van sentir com un brunzit, i al cap d’un 25 instant, buuum...! Dos torpedes van rebentar el vaixell i aquest es va començar a tombar cap a babord. Aleshores, un tercer torpede va esclatar, i va fer que el vaixell s’enfonsés en un moment. Ningú no va poder salvar res. Els tripulants es van trobar nedant enmig d’una mar plena de troncs que, un rere l’altre, anaven sorgint disparats a la superfície des del fons de l’oceà. Tothom s’intentava salvar com podia. Els homes començaren a enfilar-se damunt dels troncs per tal d’evitar enfonsar-se. No fou fins passada una bona estona que s’agruparen per intentar aferrar, amb caps i cables, els troncs per tal de fer un rai. Mig enfonsat entre dues aigües surava un bot salvavides que havien trobat feia uns quants dies a la deriva enmig de la mar. Amb els puntals de la nau l’havien hissat a bord, i l’havien estibat al damunt de la càrrega de coberta. Entre tots l’agafaren i, tot i que estava foradat i abonyegat, el posaren damunt del rai, i amb la roba que portaven posada, li anaren tapant ls forats, talment com si el calafatessin.
Ben entrada de fosc aconseguiren que el bot surés, i s’hi embarcaren 29 tripulants, en tant que uns altres dotze es mantingueren al damunt del rai. De nit els dos grups perderen el contacte, i així passaren dos dies i dues nits sense beure ni menjar res, sota un sol ardent que omplia de llagues aquells cossos nus i plens de sal. Es varen deshidratar i tots ells varen perdre entre vuit i deu quilos de pes. El segon dia, un tripulant sentí el soroll d’un avió que volava molt alt i que anava de llevant cap a ponent, endinsant-se cap a l’Atlàntic.
No estaven segurs que des de l’avió els haguessin vist; però sí, els havia albirat, i va donar l’avís a la corbeta britànica T-225 Ink & Pen, que acompanyava un comboi que venia del golf Pèrsic cap a Gibraltar. Aquesta nau d’escorta va localitzar els 29 supervivents, els va embarcar i els va allotjar per tots els racons de la nau: passadissos, ranxo, menjador de la tripulació... i malgrat que tots estaven afamats i assedegats, d’entrada només van rebre un vas de té i prou. Al cap d’una estona ja els van donar una mica de menjar i així, de mica en mica, els anaren alimentant per tal que el menjar no els fes mal.
Van passar com van poder la nit a bord de la corbeta que, malgrat les estretors, els va semblar un palau. L’endemà van albirar a l’horitzó les fumaroles que sortien del comboi de vaixells en ruta vers el nord. De la corbeta, van transbordar els nàufrags al vaixell britànic EMPIRE GREEN el capità del qual era un marí amb molta experiència. Es tractava d’un capità jubilat que vivia a l’Argentina amb una filla casada, que s’havia reincorporat al servei quan es va declarar la guerra. Aquest home els va tractar amb molta amabilitat; fins i tot va oferir el seu llit al primer oficial de la nau torpedinada, però aquest no el va acceptar, ja que digué que amb el sofà que hi havia a la cabina del capità ja en tenia més que prou.
Tots els nàufrags que van ser recollits per la corbeta van rebre un sac amb roba procedent de donacions, destinada a persones recollides en mar, que havia fet gent del Regne Unit.
A l’interior de cada sac hi havia una targeta amb l’adreça del donant; d’aquesta manera, s’establia un vincle de solidaritat entre qui rebia l’obsequi i qui el donava.
El comboi va fer escala a Dakar, i allà van desembarcar els supervivents del CASTILLO MONTEALEGRE. Tots ells haurien volgut continuar a bord i desembarcar a Gibraltar, ja que haurien estat a un pas de casa, però les autoritats aliades tenien unes ordres molt estrictes pel que feia als nàufrags recollits, per la qual cosa van haver de deixar el comboi al primer port d’escala.
Els supervivents estigueren quasi un mes a la península del Cap Verd estatjats en uns
barracons, fins que va arribar el vapor Isla de Tenerife per repatriar-los. Quan van arribar a les illes Canàries, la Comandància Militar de Marina els informà que havien estat atacats per un submarí “pirata”, ja que no tenia cap bandera, ni cap número d’identificació. El torpedinament es convertí en un secret d’Estat i els recomanaren que no en parlessin. Les autoritats espanyoles no volien quedar malament amb el govern alemany, amic al qual el règim franquista devia tantes coses.
A la Cia. Trasmediterránea, quan es tocava aquest tema, sempre posaven “hundimiento” i mai no sortia el terme “torpedeamiento”. Els tripulants, que ho havien perdut tot, inicialment no van rebre cap tipus d’indemnització, car els comentaren que es tractava d’un cas excepcional que no estava previst. Després de repetides sol·licituds de diversos tripulants, però, la “Compañía” els va contestar: El Consejo de Administración de esta Compañía ha tenido a bien, “generosamente” (i subratllat i entre cometes el “generosamente”), concederles una paga extraordinària.
Els tripulants supervivents foren reembarcats en diversos vaixells de línia curta, per tal que se’ls anés passant l’ensurt.
Saludos
cabot
Además de ser un h. de p. el comandante del submarino, un inepto, mira que gastar tres torpedos para hundir un miserable mercante. Se me ocurre que quería gastarlos todos para volver a casita.
Si llegó a ser como dice TOPILLO jefe de la OTAN, que Dios nos coja confesados con profesionales de este nivel.
Los países pobres presumen de mujeres guapas y soldados valientes.
Las mujeres con pasado son las más interesantes lo mismo que los hombres con futuro.
ground swell escribió: ↑Vie 03 Nov 2023 10:05
Además de ser un h. de p. el comandante del submarino, un inepto, mira que gastar tres torpedos para hundir un miserable mercante. Se me ocurre que quería gastarlos todos para volver a casita.
Si llegó a ser como dice TOPILLO jefe de la OTAN, que Dios nos coja confesados con profesionales de este nivel.
Pues Topillo está en lo cierto:
Aquí lo tenéis con el uniforme de la marina nazi,
schroeter.jpg (10.17 KiB) Visto 2274 veces
Y en esta ya de almirante de la marina de guerra de la RFA, como COMNAVBALTAP, que es algo así como jefe de las Fuerzas Navales de la OTAN en el Báltico
Schroeter OTAN.jpg (11.53 KiB) Visto 2274 veces
Murió en el 2006-
De toda formas esto debe de ser medio normal, aquí en España gente que anduvo en la Flota Republicana durante la guerra civil, siguieron en la "Empresa" en la época franquista.
Buen finde
cabot
